La rebuscada política exterior d'Aznar

Les relacions internacionals no es canvien abruptament. Responen als interessos generals i concrets de les potències de cada moment que busquen adequar el seu poder allí on pot ser discutit, enfortit o perjudicat. Les aliances acostumen a tenir llarga durada. I els enfrontaments, també. Les grans guerres civils europees del segle passat conformaren les relacions internacionals entre les potències guanyadores i les vençudes.

Espanya quedà marginada del mapa polític europeu després de la Gran Guerra. No participà en el Tractat de Versalles on es repartiren les despulles dels imperis derrotats d’Àustria Hongria i Otomà. França recuperava els departaments d’Alsàcia i Lorena que havien estat usurpats per Bismarck en la guerra franco prussiana de 1870. Rússia quedava aïllada amb la seva Revolució d’octubre de 1917. Gran Bretanya i França omplien els vuits deixats per la derrotada Constantinopla i formaren els protectorats àrabs dibuixant el mapa que avui coneixem com Orient Pròxim.

Els últims sanglots de l’imperi espanyol s’havien produït el 1898 amb la derrota en la guerra de Cuba i la pèrdua de les Filipines. La generació de 1898 s’endinsà en la nostàlgia i en l’avorriment. La Guerra Civil de 1936 tornava a situar a Espanya en el mapa del món. No només per la lluita fratricida entre espanyols sinó també perquè als camps de batalla ibèrics s’estava decidint si seria el nazisme o el comunisme el que venceria en aquella guerra civil que preconitzava la Segona Guerra Mundial.

La victòria de Franco portaria quaranta anys de dictadura que deixaria al país novament aïllat de les grans corrents internacionals doncs els vencedors no volien saber res d’un règim dictatorial que havia fet costat a Hitler. Al franquisme se li van barrar les portes de les Nacions Unides i les ambaixades dels països aliats a Madrid quedaren tancades fins que la guerra freda entre la Unió Soviètica i els Estats Units i l’Europa democràtica determinà que Franco podia ser una peça rellevant per combatre el comunisme.

El recolzament del president Eisenhower al règim de Franco en la visita a Madrid l’any 1959 segellava l’aliança militar amb Washington que ja s’havia posat en pràctica sis anys abans amb la signatura del tractat que establia en territori espanyol les famoses bases conjuntes. També situava a Espanya a la vorera dels interessos occidentals doncs no disposava d’un règim democràtic ni de llibertats. Era necessària però no important. No decidia res en un món dividit per ideologies polítiques, econòmiques i militars antagòniques.

Arribà la democràcia tot just després de la mort de Franco i canviava la orientació de la política exterior espanyola. Però passaren gairebé deu anys fins que Europa no obria les portes a la democràcia espanyola. Era un fet inevitable. Però fins que el canceller Helmut Kohl i el president François Mitterrand no decidiren forçar l’ingrés espanyol a la llavors Comunitat Econòmica Europea l’any 1986, no és pot dir que Espanya entrés de ple dret en tots els clubs polítics, econòmics i militars del món Occidental. Va ser l’any en el que el president González decidí sotmetre a consulta la permanència d’Espanya a la Aliança Atlàntica.

El govern socialista marcava els eixos del que seria la política exterior espanyola fins que arribà al poder José María Aznar l’any 1996 i molt especialment fins que el Partit Popular guanyà per majoria absoluta l’any 2000. Consistia principalment en mantenir relacions privilegiades amb Estats Units, enfortir les polítiques europees tenint sempre en compte el que passava a França i Alemanya, una política mediterrània sòlida i molt pendent dels països del Magreb, establir relacions amb l’Estat d’Israel i una recuperació dels vincles culturals, històrics i polítics amb Amèrica Llatina. Eren temps en els que moltes dictadures sud americanes feien un esforç per constituir-se en règims democràtics.

Recordo quan Felipe González visità l’Amèrica de Ronald Reagan l’any 1983 tot just després de guanyar les eleccions. Els dos personatges tenien poques coses en comú. A més, l’administració Reagan havia fet els ulls grossos arran de l’intent de cop d’Estat de febrer de 1981 quan el secretari d’Estat, Alexander Haig, va dir sense immutar-se que allò era un “assumpte intern”. González no respirava com el seu ministre d’Afers Exteriors, Fernando Morán, partidari d’una certa neutralitat en política exterior. Estava més en la línia del seu ministre de Defensa, Narcís Serra, que era partidari de la pertinença a la Aliança Atlàntica.

El cas és que la política exterior del llarg govern socialista va fer compatibles els lligams atlàntics amb una ferma política europeista. Espanya, després de més de dos segles d’aïllament de les corrents polítiques occidentals, tornava a formar-ne part de totes elles. Aquesta política va vacunar al país de qualsevol frivolitat militarista o aventura no democràtica. Es reberen molts fons estructurals dels socis europeus, especialment d’Alemanya, i com a estat de tipus mitjà els governs de Madrid començaren a contar. La prova més emblemàtica fou la organització de la Conferència de Madrid de 1993 en la que es reuniren tots els països àrabs i Israel, Estats Units i Europa, per buscar solucions als endèmics conflictes de la zona.

Abans però de que es produís el relleu de González per Aznar, el món experimentaria una gran sotragada l’any 1989. La Unió Soviètica es desentenia d’Europa, el mur de Berlín queia sense que ningú l’empenyés i Mijail Gorbachev presidia la desintegració del vast imperi rus que s’havia construït sense pausa des dels temps d’Ivan el Terrible. El règim s’esmicolava, la policia secreta era desmantellada i el partit comunista deixava de ser la referència obligatòria de la política de Moscou.

Rússia encetava la seva pròpia i incerta transició. Perdia molt domini territorial i les seves forces armades estaven desorientades al comprovar que no podien competir amb els exèrcits occidentals, principalment amb la potència tecnològica i militar dels Estats Units. La caiguda de l’imperi soviètic deixà tot el camí lliure perquè Estats Units imposés la seva hegemonia en pràcticament tots els fronts. La influència de Washington en tots els continents era manifesta, el dòlar es convertí en la divisa universal, la cultura americana arribava a tots els racons del planeta mentre que l’instrument revolucionari d’Internet canviava els hàbits, la forma de treballar i de divertir-se, de fer negocis, de bona part del món civilitzat.

Estats Units era la única potència mundial. S’enterrava la guerra freda i es començava a dibuixar un nou ordre internacional sota les directrius de Washington. Les relacions atlàntiques exigien una nova definició. No tant perquè s’haguessin de trencar sinó perquè la presència militar d’Estats Units a Europa ja no era necessària perquè l’amenaça soviètica havia desaparegut.

L’any 1989 hi havia a Europa un milió de soldats americans. La gran majoria estaven estacionats a Alemanya. Quan José María Aznar començà a governar el 1996 les tropes americanes al continent europeu s’havien reduït a vuitanta mil soldats. Estats Units estava interessat en mantenir els vincles atlàntics però Europa caminava cap un procés d’integració que s’ha consumat el primer de maig de 2004 amb la incorporació de deu nous estats membres de la Unió Europea.

Ja en l’últim mandat de Bill Clinton, Washington veia aquest enfortiment d’Europa amb una certa inquietud. Les relaciones a les dues bandes de l’Atlàntic sempre s’havien mantingut amb el ben entès de que Europa estava sota la protecció del paraigües militar americà. Els nord americans havien acudit a Europa en tres ocasions al llarg del segle XX per salvar les llibertats dels europeus. Les dues primeres per salvar-la del domini alemany i la última, en la guerra freda, per salvar-la del perill de la Unió Soviètica.

Per primera vegada en més de cent anys els europeus semblava que podien volar pel seu compte. Encara que la crisi als Balkans, a meitat dels anys noranta, va ser resolta per l’aviació americana davant de la impotència militar europea. Europa és un gegant econòmic però no té el pes militar i polític corresponents.

En arribar George Bush a la presidència, la hegemonia americana s’havia accentuat. Tot feia pensar que no existien adversaris en el món. Europa no responia adequadament malgrat l’acceleració de la ampliació i malgrat la implantació de la moneda única en dotze dels quinze països de la Unió. Washington seguia essent el guardià militar del planeta.

La primera visita del president Bush a Europa es va realitzar a Madrid. El president Aznat acabava de guanyar les segones eleccions amb majoria absoluta. La càlida i reverencial acollida de Bush a Madrid no fou una rutina del protocol davant del president menys viatjat de la història recent dels Estats Units.

La familiaritat en que Bush y Aznar denotava alguna cosa més que una incipient amistat personal. En mànegues de camisa, amb frases ocurrents, lleialtats polítiques damunt d’escuts antibalístics, silencis sobre el protocol de Kioto i alabances mútues, marcaren el començament d’una nova estratègia transatlàntica en la que només uns quants estats europeus hi participarien. Els cops de cap del ministre d’Exteriors, Josep Piqué, com si fos un diplomàtic japonès, al aterrar l’avió presidencial a Barajas presagiaven l’arribada del gran aliat, sinó l’únic sí el més important, del govern Aznar.

Es podia discutir si la estratègia d’Aznar era més o menys idònia per als interessos espanyols. Del que no es pot dubtar és que no era improvisada. Les relacions amb “l’amic Blair” tampoc responien solament a afinitats personals. Ni les que es van anar construint amb “Il Cavaliere” Berlusconi. La política exterior d’Aznar, des de 1996, posa més èmfasi en l’atlantisme que en els vells compromisos amb Europa. Si els britànics tenen ponts sòlids amb Washington, els espanyols els tenen amb Amèrica Llatina. D’aquí neix la comunió d’interessos entre Londres i Madrid amb la comprensiva benedicció de Washington.

Aquest viratge de la política exterior espanyola en la etapa aznarista ha canviat la posició de Madrid respecte a Europa. I no solament per la falta de complicitats polítiques entre una Europa llavors socialdemòcrata majoritàriament i una Espanya modernitzada però conservadora sense matisos. La Casa Blanca de George Bush optà per col·locar dues potes, una a Londres i l’altra a Madrid, per controlar els seus interessos en una Europa que no es pot deixar al seu aire.

La carta atlantista d’Aznar estava molt pensada. No oblidem que es inútil anar contra els Estats Units, sigui quin sigui el seu president. Però és molt perillós no tocar la flauta europea, la de França i la d’Alemanya, que són els aliats més propers i més importants.

L’onze de setembre de 2001 era el primer atac estranger a Estats Units. Aquell bàrbar atemptat contra els símbols del sistema americà, el Pentàgon i les Torres Bessones de Nova York, canviarien la política i les relacions internacionals. George Bush havia de respondre a aquell atac inesperat i monstruós. L’enemic tenia nom però era il·localitzable. Suposadament, els autors de la barbàrie es trobaven a Afganistan. Es va fer caure el règim dels talibans de Kabul. Fins aquí tot semblava raonable. Però el president Bush llançà quasi immediatament la nova política exterior d’Estats Units que consistia en proclamar la supremacia militar de Washington i anunciava la doctrina de la guerra preventiva. Aquesta estratègia consistia bàsicament en que es podia atacar no només als enemics declarats sinó també a aquells que en algun moment podien ser-ho.

La guerra internacional contra el terrorisme necessitava la comprensió i l’ajut dels aliats. El règim de Saddam Hussein a Bagdad és va presentar molt aviat com l’amenaça més perillosa pels Estats Units. S’havia de enderrocar el règim d’Iraq. L’aliat més sòlid a Europa, Tony Blair, exigí que l’atac fos discutit a Nacions Unides. Es varen buscar arguments que desprès han resultat falsos. Saddam emmagatzemava armes de destrucció massives i tenia relacions directes amb el terrorisme internacional. Les dues acusacions han resultat ser falses. No es va fer cas a les Nacions Unides. Ni tampoc es van tenir en compte les reticències de Xina, Rússia, Alemanya i França. Malgrat tot és va anar a la guerra.

Bush i Blair n’eren els actors principals. Aznar actuava com a comparsa. Acudia a Les Azores on es va declarar aquella operació militar. Ens anunciava a tots els ciutadans que ens deia la veritat, que Saddam tenia les destructives armes. L’aliança entre Bush, Blair i Aznar, treballava en tots els fronts. El president espanyol s’encarregà de posar fil a l’agulla en la divisió d’Europa preconitzada per l’Administració Bush i molt en particular pel secretari de Defensa, Donald Rumsfeld, que partia el continent entre la “vella” i la “nova” Europa. En una iniciativa, al meu entendre molt irresponsable, Aznar posà en circulació una carta signada per vuit presidents europeus que es manifestaven a favor de la guerra d’Iraq.

Europa, en vigílies de la seva ampliació, es presentava dividida entre els partidaris de la guerra i els que n’eren contraris. Aznar era l’autor de la carta i el que criticava sense matisos la posició de França i Alemanya. La política exterior espanyola s’inclinava definitivament a favor de Washington, cosa molt lògica, però en contra de la Unió Europea.

Mentre la guerra anava en la direcció dels exèrcits que ocuparen Iraq, tot semblava que Aznar havia escollit l’aliança més adequada. Caigueren les estàtues ridícules i megalòmanes del dictador. El règim va quedar sepultat per les tropes americanes i britàniques i per l’odi de la majoria d’iraquians que guardaven un record ignominiós de la dictadura. Però les tropes que ocuparen Iraq només van fer caure els símbols d’un règim abominable. Grups organitzats d’iraquians, primer qualificats com a terroristes i desprès com a resistents, no volen acceptar el resultat final d’una guerra que va posar fi a una dictadura però que es va plantejar amb mòbils falsos que no han estat assumits tampoc pels iraquians.

Se’ns va dir que els iraquians, principalment els chiítes que havien estat destruïts pel règim de Saddam, sunita de Tikrit, saludarien a les tropes invasores com a llibertadors. El que hem vist és a centenars de milers de chiites congregats en les principals ciutats del sud d’Iraq, amb les seves carns plenes de sang, demanant que marxin les tropes estrangeres. Seria una trista ironia que aquesta guerra ajudés a instal·lar un règim islàmic en el país més laic, junt amb Síria, d’Orient Pròxim.

El president Aznar va rebre la medalla d’or del Congrés d’Estats Units per la seva lluita contra el terrorisme internacional. També per haver-se alineat amb Bush en la guerra d’Iraq fent causa comuna amb Tony Blair. Només personalitats de tant relleu com Winston Churchill, Nelson Mandela i Teresa de Calcuta han rebut un homenatge semblant. Espanya, en paraules d’Aznar, ha sortit del racó de la història i ja es tuteja amb els grans.

Les fotografies de declaració de guerra a las Azores, la inclusió de Batasuna en la llista d’organitzacions terroristes del Departament d’Estat i les responsabilitats econòmiques i polítiques en la reconstrucció d’un Iraq democràtic eren un botí de guerra mediàtic i polític per encarar el fi de la presidència Aznar.

El que no imaginava Aznar és que seria un atac terrorista de procedència islàmica, tres dies abans de les eleccions en les que el seu designat successor, Mariano Rajoy, havia de guanyar-les amb tota seguretat, seria el que posaria en blanc sobre negre la equivocada estratègia de posar-se a les ordres de Bush apartant-se dels aliats europeus.

Deia la propaganda oficial arran del pintoresc atac a la illa de Perejil que gràcies a la intervenció de Washington s’havia pogut dissuadir al monarca del Marroc perquè l’exèrcit espanyol guanyés aquella singular batalla contra els marroquins. La fotografia de Perejil estava damunt de la taula presidencial de la Moncloa.

En comptes de cultivar les relacions amb Rabat, com han fet tots els governs espanyols des de fa molts anys, Aznar es va decidir per entrar en un clima de crispació amb el govern de Marroc. Es una ironia de la història el fet de que mentre el govern popular s’obsessionava en combatre el terrorisme d’ETA, amb un èxit notable s’ha de dir, oblidés l’altre terrorisme, molt més perillós i menys localitzable, més mortífer, que colpejava Madrid l’onze de març causant quasi dos cents morts.

Seria exagerat deduir que la derrota electoral del Partit Popular té una relació directa amb la política exterior d’Aznar. Però sí que l’aliança sense cap contrapartida amb el president Bush ha perjudicat els interessos espanyols a Europa i al món.